Imagine - John Lennon

Imagina que no hay un infierno debajo de nosotros...
Un simple fragmento de esta maravillosa canción, que realmente no necesita palaras para excusar su puesto en este blog, pues la letra lo dice todo. És solo que todo ser humano necesita una excusa para expresar un sentimiento, un suceso, un pálpito. Y eso, hace que deba apelar que estoy totalmente de acuerdo con Jonh Lennon. Nuestro mundo está lleno de muerte y guerras. Muertes, algunas causadas por enfermedades, que no se pueden evitar, pero otras, y son las que mas daño hacen a la humanidad, son por codícia, poder, possesión...Por querer ganar, por querer llegar primero a la meta, por querer avanzar y correr más que los demás en una larga carrera contínua. Y me viene a la mente un sabio escritor, que en su obra maestra relatava que tanto ricos como pobres, todos dejamos este mundo, tal y como llegamos a él. Que la muerte no entiende de poder. Lo que por cierto, me hace pensar en cómo si esa frase es cierta, ¿cómo puede resultar la muerte el centro del poder, su causa y su consequencia?

Futur, passat o present?

Avui escriuré en català, ja que és la meva llengua natural, i molt bonica.Em fa molta llàstima veure com persones catalanes rebutjen la seva llengua per por al que dirán. I això es pot associar a més coses a part de la llengua catalana. No ens en donem compte, però poc a poc anem perdent riquesa, en tots els camps semántics de la paraula, per culpa de l'absurda posició social, que alguns consideren massa important. I no estic segura de si som concients de que si seguim així, tot el que fins ara anomenàvem historia, es perdrà en els intrincats camins del passat, deixant passar per davant seu un fragment del passat barrejat amb el present. I representa que això es la nostra història? És difícil d'entendre, ja ho sé, pero disculpeu, també és dificil d'explicar! Quan entro a classe d'història, o d'art, i veig que la gent no s'interessa gens ni mica pel que explica la pobre professora, em vènen unes ganes terribles d'aixecar-me de la cadira i cridar: <<Ei nois! Que us passa? Es que l'ordinador us ha absorvit el cervell i no us deixa pensar mes que amb el facebook, el tuenti, el mesenger o el twitter? O potser esteu preocupats perque els pares us han enganxat bebent o fumant i destrossant-vos la vida? Reaccioneu! No tot es basa en la realitat del dia a dia d'un teenager  cabrejat perqué els seus pares no el deixen sortir tant tart com als altres. Hi ha unes coses que freqüenteu poc, que s'anomenen llibres. I estic segura de que si us atrevissiu a obrir-ne un i probar de lleguir-lo, la vostra vida no es basaría en esperar amb ánsia el sms del noi que us agrada que us diu bon dia. I si, teniu raó si penseu que el futur és el que importa, pero veureu, us heu parat a pensar que potser, per poder determinar el vostre futur heu de coneixer el vostre passat? I també teniu raó en dir que no, no tot es basa en l'ordinador o el mòvil, pero si que una gran quantitat; doncs llavors estem d'acord, però hem de buscar un equilibri entre totes dues coses no trobeu?>>

Es clar que mai faré aquest discurs davant de tots , però si que és el que penso. Crec que la societat d'avui dia, i m'inclueixo en ella, no valorem bé les coses importants de la vida. Però, a gustos,colors.