09 abril 2011

Arte -Vassili Kandinsky

kandinsky

Cuando miro este cuadro, me viene a la mente la complejidad de algunas cosas. La vida. Líneas rectas trazadas simétricamente, líneas que sabes donde acaban y donde empiezan, lineas que forman el cuadro entre si. Otras, en cambio, irregulares y serpentinas, curvas y matizadas. Y los colores...esos extraños colores que me absorben la mirada, que provocan una sensación extraña en mi.
Sinceramente, me da igual que significado le ha querido dar  Kandinsky a esta pintura, solo me importa lo que me transmite, lo que provoca en mi al contemplarla.

Me siento extraña. En una nube de vapor de colores que sucede entre la realidad y lo que me gustaría que lo fuera. Aunque lo intente, no encuentro la palabra exacta para describir como me siento. Por esa razón he elegido este cuadro, por lo difícil que resulta encontrar algo en él. Yo lo he encontrado. Me he encontrado a mi. En medio de esos colores, y de esas formas dibujadas, estoy yo, buscando un lugar donde poder quedarme y no salir nunca mas. Aunque tengo miedo. Así soy yo, tan..."compleja".

No espero que nadie entienda esto, probablemente cuando lo vuelva a leer no lo entenderé ni yo, pero ahora, mientras escribo, lo entiendo, y no sabéis como me gusta comprenderme.


02 abril 2011

trista pluja





El to grisós del cel ennuvolat em transmetia una sensació d’angoixa i fredor que recorria el meu cos com milers de cables entortolligats els uns amb els altres, però sense cap connexió entre ells. Havia parat de ploure, però m’hauria jugat el que fos que mitja hora després tornarien a caure petites gotetes d’aigua sobre el meu rostre. M’havia deixat el paraigües a l’habitació que compartíem la Samantha y jo.
Vaig mirar al cel, sospirant. No podria quedar-me gaire temps. Vaig enfilar cap a les grans portes de ferro que s’obrien majestuosament davant meu. Els xiprers es balancejaven bruscament d’una banda a l’altra al compàs del fort vent que bufava. El terra pedregós y mullat em va jugar una mala passada y vaig relliscar de cul a terra. La gavardina de color crema que m’havia posat i que tant m’agradava va quedar xopa. Vaig aixecar-me amb penes i treballs, i amb desesperació vaig notar una fredor gelant que recorria els meus peus. Tots els mitjons mullats. Genial. Aquell no era el meu millor dia. ‘’Per això estàs aquí.’’ Em vaig recordar a mi mateixa, i intentant mantenir els peus a terra sense relliscar vaig entrar al sinuós cementiri de Santa Caterina. Eren les cinc i mitja de la tarda, no hi havia ni un ànima. O això em va semblar a mi . Traspassades les reixes de ferro negre, davant meu, hi havia un llarg caminet de pedra enmig de la gespa que l’envoltava. Les tombes de marbre, o de pedra grisa rodejaven el caminet, col·locades sobre la gespa sense cap ordre establert. Una esgarrifança va fer que m’abracés el cos amb els braços mentre caminava envoltada d’ànimes mortes que passaven  la seva llarga eternitat enterrades en aquelles fosses fosques i profundes.
Una ventada de vent va fer que un xiprer es tombés molt aprop meu, i que els cabells foscos com la negra nit se’m arremolinessin a la front . Vaig apartar-los amb la mà tremolosa, y vaig alleugerar el pas. No podia estar gaire lluny. Segons l’Alexandra, que havia estat aquí per l’enterrament del seu tiet, era la tomba que estava mes allunyada de l’entrada, una amb una inscripció gravada en llatí. No m’havia sabut dir que hi posava, però estava segura de que era llatí.

Vaig mirar al meu voltant, pensant en els meus pares. No els havia conegut. No sabia qui eren, com es deien ni on vivien.
Desconeixia si havien mort o encara seguien vius. Tampoc sabia si m’estaven buscant, o després de setze anys s’havien donat per vençuts i s’havien oblidat de la seva filla perduda.
L’única persona que havia conegut i que havia tingut contacte amb ells havia mort, i jo estava caminant cap a la seva tomba.
L’avia me’n havia parlat molt d’ells. Tot i això, a mi em semblaven uns estranys desconeguts. No hi havia cap fotografia. L’avia sempre solia dir-me que m’assemblava molt a la meva mare físicament, però que pensava igual que mon pare.
Però ara això no era important. Si jo estava en un cementiri un divendres a les sis de la tarda en plena tempesta, era perquè havia de trobar la tomba de l’avia Genovieve. Necessitava respostes. Necessitava explicar el que em succeïa en aquells instants a l’avia. L’única persona que sempre m’havia escoltat de debò, mai ho havia fet veure, sempre tenia una estona per escoltar-me i algun consell per oferir-me. L’ultima part seria impossible de resoldre. Mai mes em podria aconsellar, mai més podria dir-me res. Estava morta, per molt mal que em provoqués acceptar aquelles paraules, era l’única forma de poder estar aquí, i seguir caminant. Vaig notar com dels meus ulls verds començaven a caure petits  trossets fins i tous de cristall. Al cap d’uns llargs segons vaig fregar-me els ulls amb l’avantbraç, i al baixar-lo, vaig tenir davant meu el que buscava.
Enmig de totes aquelles tombes amb noms desconeguts per a mi, hi havia l’única tomba que podria haver estat buscant. Vaig saber que era aquela abans de llegir l’ inscripció gravada en el marbre blanc.
Al voltant de la tomba encara hi havia les flors- ara destrossades per la pluja- que havien deixat per l’enterrament al qual jo no havia assistit. Una corona de crisantems blancs i grocs i dos ramillets de roses vermelles, que formaven una composició bella i fúnebre a la vegada.
Vaig mantenir-me a uns metres de la tomba, no em sentia capaç d’acostar-m’hi mes. Aquella desesperació que havia sentit aquelles setmanes es va fer vigent en l’instant en que vaig llegir l’ inscripció on hi posava ‘’mors ianua vitae‘’ Genovieve Florella 1890-2009. El cor se’m va trencar en mil pedaços. L’esforç que havia fet durant els últims dies per mantenir una postura madura i controlable davant els altres, se’n va anar a n’oris en aquell moment. Les llàgrimes van inundar la meva cara, però aquest cop no vaig fer res per eixugar-me-les. Les cames em van fer figues i vaig caure agenollada sobre el terra mullat. No em va importar. Ni tan sols vaig notar que començava a ploure.
Vaig romandre sense moure’m durant no se quant de temps. Em sentia sola. Els records m’assaltaven com punyalades per l’esquena. L’avia i jo passejant pel barri gòtic de Barcelona, l’havia llegint-me un conte a la llum de les flames a la sala d’estar, les dos en la nostra cafeteria preferida parlant del que mes ens agradava i ens unia: els llibres. Record rere record tots van anar apareixent, com si d’una pel·lícula passada a càmera lenta es tractés.

30 marzo 2011

Confesiones de una hobbit medio bruja.


Vivía en Fangorn con los ents hasta que un medio gigante me trajo a Hogwarts donde conocí a mis padres, Gandalf y Galadriel, ah, yo soy Sauron, en mi forma mas humana. Tengo un hermano elfo,Dobby, que no quiere matar a nadie, solo me proteje. Mi libro favorito se titula Los Cuentos de Beedle el Bardo; mi madre me los leía hasta que cumplí 6 años, cuando fuí acceptada en la escuela. Allí, conocí a Legolas y a Luna Lovegood, que se han convertido en mis mejores amigos. También conocí a mi archi-enemigo, llamado por muchos el Barón Sanguinario, que es un fantasma. 
Cuando vivía en la cabaña con mis padres, tenía dos animales de compañía, Aragog, una araña gigante, y un Hipógrifo (entre ellos no había buena relación).
Admiro mucho a Sheldon Cooper ( practico la religión creada por él de : Knoc, knoc, Penny...), y tanto mi abuela Bel·latrix como Sirius, su marido, son mis segundos padres.
Mi professora favorita es Treawnley, que enseña Quiddich.

Siempre me han gustado dos chicos, Tom Ridlel y Sam, el jardinero de Bolsón Cerrado. El problema es que no me decido por decirselo a ninguno, la verguenza siempre me gana. Pero sé que un día tomaré una decisión, me armaré de valor y declararé mi amor.

29 marzo 2011

Inevitable


A veces mi corazón añora,
una alma compartida,
una vida que querer,
un fuego por encender.

A veces mi corazón añora,
ese ángel esperado,
el deseo desenfrenado,
el recuerdo a recordar.

A veces mi corazón añora,
poder latir con alas libres,
morir por su mirada,
vivir por ese amor.

[...]

PD: No está acabado, pero no me veo con corazón de acabar-lo, disculpadme.

19 marzo 2011

Luz (Parte III)


<< No. No. No. Es imposible. No. >>Eso fue lo primero que apareció en mi mente. ¿Lo segundo? Nada. Para ser más exacta, la nada. Un enorme y oscuro abismo se asomó ante mi, solo por una fracción de segundo. Luego volví a la realidad. A la realidad en la que Carlos me decía que tal vez él no despertaría.
-¿Alicia?- No respondí.-Alicia, dime algo.
-¿Qué quieres que te diga?- pregunté con una voz un tanto mas grave de lo deseado. Carlos no dijo nada, solo me miró, y en el momento oportuno, cuando empezaba a desmoronarme me abrazó.
Y allí nos quedamos los dos, abrazados, intentando pensar que todo iría bien. Pero no éramos ilusos, y tras un rato de repetitivas negaciones y imposibles, comprendí que Carlos tenía razón, el médico tenía razón, había un cincuenta por ciento de posibilidades de que él no despertara.
Y eso me mataba, pero no podía engañarme y pensar que eso era imposible, porque no lo era, era real, tan real como que yo estaba viva y él quizás no. En ese instante deseé estar en su lugar.
¿Y si fuera yo la que estuviese inconsciente en una cama de hospital con la posibilidad de no despertar jamás? Pero el ser humano es egoísta. Es capaz de amar, de amar con toda su fuerza, pero el instinto de supervivencia es aún más fuerte, y el pensamiento se desvaneció de mi cabeza rápidamente.
Carlos me trajo un vaso de agua, y al beberlo, noté que mi boca necesitaba esa agua, necesitaba desprenderse de ese amargor intenso que desprendían mis glándulas salivales.
-Carlos, cuando el otro día te conté lo sucedido, no te enfadaste ni me reñiste, y acepto –disfruta de este momento porque no se repetirá- que tenías motivos para hacerlo.
Carlos tardó unos segundos en hablar.
-Alicia, lo último que necesitabas en ese momento era que te riñeran. Todos hacemos alguna vez cosas malas, y por mucho que nos riñan o nos castiguen lo que verdaderamente sirve para no cometer el mismo error es darse cuenta uno mismo de que lo que ha hecho está mal, y tú lo hiciste, y lo rectificaste, así que no habría conseguido nada enfadándome.
-¡Pero yo no lo rectifiqué, lo empeoré todo!
-No Alicia, salvaste a mucha gente, le salvaste a él y te salvaste a ti misma.
-¿A cambio de qué? ¡De otra vida! ¡No, de dos vidas! ¿y valió la pena al fin y al cabo? Él  está en coma, no sabemos si logrará salir, y si no…si no llega a despertarse, yo…yo tampoco despertaré nunca.
Carlos puso sus manos en mis mejillas, impidiéndome apartar la mirada de sus ojos.
-Estas aquí, viva, él va a salir de esta, porque te ama, es fuerte y luchará para salir de esta y poder estar contigo. Y tú también eres fuerte, y le amas, y créeme cuando te digo que…-los ojos de Carlos brillaban como dos diamantes a la luz del sol, transparentes de recuerdos que había intentado olvidar – el amor convierte a los humanos en los seres más fuertes, poderosos e invencibles.

To be continued...