JJFF 2011

Queridos virtual-friends:
Hoy ha sido un día estresante como el que más. Pero también es cierto que he disfrutado un monton, he tenido una sorpresilla y lo mas importante: La obra de teatro ha salido bien.
Por cierto...¡He ganado el segundo premio en prosa!

Bueno, le prometí a una personita especial que pondría el poema y la prosa de los JJFF de este año.
Poema. 
Pseudònim: Sauron
Premi a que opta: Viola
Títol: Fils d'humanitat

Sentits inconscientment alerta,

Mirada canviant,

Posat intranquil,

Desitjant no ser descoberta.

Ferotges ones colpejant,

Un mar serè pertorbant.

Vent que les fulles fa arrossegar,

Camins d’imatges,

Ombres inquietes,

Sons que l’aconsegueixen espantar.

Portes que es van tancant,

En un full blanc dibuixant.

Veus angunioses borbollejant

Passos errants

Vocable pronunciat

Infortunes rialles recordant.

Fileres de persones avançant                             Fileres de persones avançant

Cap a un nou món caminant.                               Cap a un nou món caminant.

                                                                                   Que els ajudarà a sortir

La nit deixa pas al son                                            del trèmul passeig de la nit.

Nova esperança sorgirà

I d’ella en beurà

Aferrant-se al pètal groc.

Que l’ajudarà a sortir

Del trèmul passeig de la nit.

L’oblit d’un somni interpretat

El pecat d’un record en secret

Res té a veure amb la foscor

D’aquelles nits sens felicitat.

Ferotges ones colpejant

El mar serè pertorbant.

Portes que es van tancant

En un full blanc dibuixant.

Prosa:

Premi a que opta: Prosa. (Guanyador del segon premi)

Titol: Travessies perilloses

La gent continuava mirant-la. Alguns amb por, altres amb menyspreu. Ningú pronunciava paraula.

Ella semblava no adonar-se’n. Convivia amb el seu dolor en una espiral enfonsada dins seu.

Una barrera invisible separava els curiosos espectadors de l’escena real. Clar que també els separava una cinta groga que rodejava les restes del cotxe, al qual ja no quedava més que cendra, trossos de plàstic i goma cremada, que desprenien una olor putrefacta.

A l’horitzó, començava a entreveure’s una fina línea brillant que deparava un llarg i intens dia de calor estival.

No obstant això, una suor freda que s’enganxava al clatell de la Montse, li produïa continus calfreds.

Davant seu, com una nina de porcellana trencada, estirada al terra en posició inhumana, restava el cadàver de la seva filla, l’Elizabeth.

Les llàgrimes de la Montse queien sobre la cara de la noia, i netejaven la sang enganxada sobre les seves galtes.

Els seus cabells rossos s’arremolinaven entortolligats sobre el gastat asfalt de la carretera.

Després de veure com el cotxe explotava en flames, mentre la seguia amb el seu cotxe, d’haver-la tret amb gran esforç de l’automòbil calzinat,  se sentia com un ocell sense ales, com un peix sense mar, ofegant-se en el record de les últimes paraules que li havia dit: << Elizabeth, para’t un moment, pensa que el teu pare i jo ja no ens estimem de la mateixa manera, entén que no puguem viure junts, sisplau.>>

I havia fugit amb el cotxe lluny, mes lluny del que s’hauria esperat mai.

Como pie de entrada, os digo que no dejéis nunca de luchar por un sueño, porque tarde o temprano llegará.