trista pluja

El to grisós del cel ennuvolat em transmetia una sensació d’angoixa i fredor que recorria el meu cos com milers de cables entortolligats els uns amb els altres, però sense cap connexió entre ells. Havia parat de ploure, però m’hauria jugat el que fos que mitja hora després tornarien a caure petites gotetes d’aigua sobre el meu rostre. M’havia deixat el paraigües a l’habitació que compartíem la Samantha y jo.

Vaig mirar al cel, sospirant. No podria quedar-me gaire temps. Vaig enfilar cap a les grans portes de ferro que s’obrien majestuosament davant meu. Els xiprers es balancejaven bruscament d’una banda a l’altra al compàs del fort vent que bufava. El terra pedregós y mullat em va jugar una mala passada y vaig relliscar de cul a terra. La gavardina de color crema que m’havia posat i que tant m’agradava va quedar xopa. Vaig aixecar-me amb penes i treballs, i amb desesperació vaig notar una fredor gelant que recorria els meus peus. Tots els mitjons mullats. Genial. Aquell no era el meu millor dia. ‘’Per això estàs aquí.’’ Em vaig recordar a mi mateixa, i intentant mantenir els peus a terra sense relliscar vaig entrar al sinuós cementiri de Santa Caterina. Eren les cinc i mitja de la tarda, no hi havia ni un ànima. O això em va semblar a mi . Traspassades les reixes de ferro negre, davant meu, hi havia un llarg caminet de pedra enmig de la gespa que l’envoltava. Les tombes de marbre, o de pedra grisa rodejaven el caminet, col·locades sobre la gespa sense cap ordre establert. Una esgarrifança va fer que m’abracés el cos amb els braços mentre caminava envoltada d’ànimes mortes que passaven  la seva llarga eternitat enterrades en aquelles fosses fosques i profundes.

Una ventada de vent va fer que un xiprer es tombés molt aprop meu, i que els cabells foscos com la negra nit se’m arremolinessin a la front . Vaig apartar-los amb la mà tremolosa, y vaig alleugerar el pas. No podia estar gaire lluny. Segons l’Alexandra, que havia estat aquí per l’enterrament del seu tiet, era la tomba que estava mes allunyada de l’entrada, una amb una inscripció gravada en llatí. No m’havia sabut dir que hi posava, però estava segura de que era llatí.

Vaig mirar al meu voltant, pensant en els meus pares. No els havia conegut. No sabia qui eren, com es deien ni on vivien.

Desconeixia si havien mort o encara seguien vius. Tampoc sabia si m’estaven buscant, o després de setze anys s’havien donat per vençuts i s’havien oblidat de la seva filla perduda.

L’única persona que havia conegut i que havia tingut contacte amb ells havia mort, i jo estava caminant cap a la seva tomba.

L’avia me’n havia parlat molt d’ells. Tot i això, a mi em semblaven uns estranys desconeguts. No hi havia cap fotografia. L’avia sempre solia dir-me que m’assemblava molt a la meva mare físicament, però que pensava igual que mon pare.

Però ara això no era important. Si jo estava en un cementiri un divendres a les sis de la tarda en plena tempesta, era perquè havia de trobar la tomba de l’avia Genovieve. Necessitava respostes. Necessitava explicar el que em succeïa en aquells instants a l’avia. L’única persona que sempre m’havia escoltat de debò, mai ho havia fet veure, sempre tenia una estona per escoltar-me i algun consell per oferir-me. L’ultima part seria impossible de resoldre. Mai mes em podria aconsellar, mai més podria dir-me res. Estava morta, per molt mal que em provoqués acceptar aquelles paraules, era l’única forma de poder estar aquí, i seguir caminant. Vaig notar com dels meus ulls verds començaven a caure petits  trossets fins i tous de cristall. Al cap d’uns llargs segons vaig fregar-me els ulls amb l’avantbraç, i al baixar-lo, vaig tenir davant meu el que buscava.

Enmig de totes aquelles tombes amb noms desconeguts per a mi, hi havia l’única tomba que podria haver estat buscant. Vaig saber que era aquela abans de llegir l’ inscripció gravada en el marbre blanc.

Al voltant de la tomba encara hi havia les flors- ara destrossades per la pluja- que havien deixat per l’enterrament al qual jo no havia assistit. Una corona de crisantems blancs i grocs i dos ramillets de roses vermelles, que formaven una composició bella i fúnebre a la vegada.

Vaig mantenir-me a uns metres de la tomba, no em sentia capaç d’acostar-m’hi mes. Aquella desesperació que havia sentit aquelles setmanes es va fer vigent en l’instant en que vaig llegir l’ inscripció on hi posava ‘’mors ianua vitae‘’ Genovieve Florella 1890-2009. El cor se’m va trencar en mil pedaços. L’esforç que havia fet durant els últims dies per mantenir una postura madura i controlable davant els altres, se’n va anar a n’oris en aquell moment. Les llàgrimes van inundar la meva cara, però aquest cop no vaig fer res per eixugar-me-les. Les cames em van fer figues i vaig caure agenollada sobre el terra mullat. No em va importar. Ni tan sols vaig notar que començava a ploure.

Vaig romandre sense moure’m durant no se quant de temps. Em sentia sola. Els records m’assaltaven com punyalades per l’esquena. L’avia i jo passejant pel barri gòtic de Barcelona, l’havia llegint-me un conte a la llum de les flames a la sala d’estar, les dos en la nostra cafeteria preferida parlant del que mes ens agradava i ens unia: els llibres. Record rere record tots van anar apareixent, com si d’una pel·lícula passada a càmera lenta es tractés.