Avanço amb peu decidit i segur. Peu dret. Peu esquerre. Peu dret. Saltar, córrer. El vent agita les fulles dels arbres formant una dansa melòdica amb giravoltes complicades i talla la pell del meu rostre com petites ganivetades de glaç.
Els peus em fan figa, però continuo serpentejant els arbres i arbustos, saltant pedres i petits rierols d’aigües transparents, en les quals veig reflectit el rostre d’un noi de pell bruna i atemorits ulls foscos.
Tinc por.
Fa
hores que els he deixat enrere, tal com el dia ha deixat enrere la fosca nit.
Però ells tenen aquelles màquines gegants amb rodes, que poden disparar a
distàncies impressionants i et poden trepitjar com un elefant. En diuen tancs.
I s’hi m’atrapen?
Pujo
la mirada cap al cel rogenc, del mateix
color que la sang vessada que ha sigut el valor de la meva vida aquests últims
mesos.De cop, m’entrebanco amb una desafortunada pedra i caic de bocaterrosa al terra humit.
Tanco els ulls, desitjós de que la foscor se’m emporti d’aquesta tortura a la que alguns il·lusos o afortunats, li diuen vida; de que aquest dolor punyent que m’entravessa el cor i el cervell desaparegui.
Amb les galtes enceses de ràbia contra la terra pedregosa, apareixen al meu cap imatges, les imatges que em fan companyia durant les llargues nits d’insomni.
Les imatges de la destrucció personificada, de sang vessada innocentment, d’armes pesants en mans diminutes i fràgils. Les mans d’aquells qui cometen assassinats justificant justícia, quan en realitat no hi ha res més que una consciència destruïda després d’haver mort algú.
Però aquest afany de justícia fictici, concep obligació, instint natural de supervivència, venjança, i per davant de tot, por.
Amb penes i treballs m’aixeco de terra i continuo el meu camí.
Cap a on vaig? No ho sé. Lluny d’ells, lluny del campament. Lluny d’aquest infern.
Continuo caminant durant tot el dia, parant només per beure aigua dels rierols i mullar-me la cara. La suor se’m enganxa a la nuca i als cabells, però intento no pensar-hi.
El que no em puc treure del cap és la gana. Fa casi dos dies que no menjo res, i el meu estómac ho nota. El pitjor que et pot passar, més que algunes tortures, o que algunes ferides, és passar gana. Ja he intentat buscar algun fruit comestible, però la vegetació en aquesta zona està plena d’alcàcies i arbustos sense llavors.
Quan el cel comença a enfosquir-se decideixo buscar un lloc per passar la nit. Estic massa dèbil per poder caminar sense caure cada dos per tres.
A uns metres de distància d’ on em trobo, adverteixo un petit clar arrecerat per alts i espessos arbres que em protegiran de possibles bèsties nocturnes.
Abans de res, arreplego uns quants branquillons i faig un foc per escalfar-me i espantar les feres. Així com durant tot el dia la calor ha sigut insuportable,a la nit un fred glaçat s’apodera dels boscos.
M’assec al costat del foc i intento relaxar els músculs del cos, que tinc adolorits de tan caminar. Vull mantenir-me despert tota la nit, a l’aguait, però al matí següent quan em desperto amb la suor al rostre i les imatges d’una arma disparant als meus pares sé que no ho he aconseguit, i que he perdut massa temps dormint.
Segur que m’estan buscant. Sóc només un nen més, un del seu exèrcit, ningú important, però és massa perillós per a ells que algú més sàpiga de mi i del que fan amb nosaltres.
De cop sento un soroll, i quan paro l’orella per escoltar bé, ja és massa tard. Han arribat. M’han trobat. El conegut trepitjar de botes amb sola metàl·lica és el que em fa reaccionar i no quedar-me quiet com un estaquirot.
Començo a moure els peus a una velocitat impressionant. De tant en tant miro cap enrere, i allà estan. Son tres. L’Essis, la Shaira i en Jaro. Els tres estaven al meu grup d’atac.
I ara son aquí, en una missió de caça, i la presa sóc jo.
No puc fer-hi res. Son més ràpids que jo, porten més anys al campament, preparant-se, entrenant-se per caçar i matar.
Una mà m’atrapa la samarreta per l’esquena, i em tira al terra amb una força feroç. Es en Jaro.
Em mira de fit a fit amb ulls freds, sense emocions. Un noi al qui li han arravatat les emocions i els sentiments.
-Saps el que els hi passa als que intenten escapar, oi Keb?- remuga mentre m’apreta una gran i pesada metralladora contra el pit.
Jo no contesto, sento la punta de ferro de la metralladora foradar-me la samarreta. La por s’escampa pel meu cos com petits fils elèctrics entortolligats dintre meu.
-Es clar que ho sap Jaro.- li replica la Shaira impacient.- Era un dels nostres, ja ho saps.- continua, remarcant la paraula “era”.
De cop la veu em surt del fons de la gola, i amb aspresa i nervis esclato.
-Feu-ho ja! Mateu-me. No espereu que supliqui per la meva vida.-les llàgrimes comencen a caure pel meu rostre mentre parlo.- Dispareu-me al pit, i mireu-me els ulls mentre se’ls hi apaga la llum de la vida. Feu-ho! Ja ho heu fet moltes vegades. La primera va ser la més difícil. El soldat us va col·locar l’arma entre les mans i us va obligar a disparar als vostres pares, avis, germans. A partir d’aquell moment, ja éreu homes, això us van dir, ens van dir. Però sabeu què? Sabeu perquè m’he escapat del campament, d’un lloc on només s’havia de disparar a uns quants nens per tenir un bon àpat? Doncs perquè m’he adonat de que si això és ser un home, ser un soldat, matar a gent per aconseguir un rosegó de pa, no ho vull ser. No vull ser un home, ni un soldat!
Mery Llort.
